Glosario Arte Moderno

Resultat de projectar una imatge calculadament distorsionada, de manera que l'espectador només pot percebre-la correctament inclinant la superfície en un angle determinat

Tipus de vista pictòrica que es va desenvolupar amb el domini de la tècnica perspectiva, i que genera la il·lusió d'estar contemplant la realitat representada des de baix

Representació visual escurçada de qualsevol objecte que està perpendicular (o gairebé) al pla pictòric; el terme s'utilitza preferiblement en relació amb la figura humana.

Eina recomanada per Alberti en el seu tractat De pictura perquè el pintor pogués observar la realitat mitjançant una quadrícula. Era una tela molt transparent en la qual els fils, de vegades, feien de reticle, o un marc en el qual es disposaven cordes situades regularment. La quadrícula materialitzava el pla de projecció en què la realitat tridimensional s'observava plana i en facilitava el trasllat a una altra superfície (el paper o el llenç), on també hi havia traçada una quadrícula. Era imprescindible observar sempre des del mateix punt de vista, per això es col·locava una mira.

Línies que defineixen les diferents inclinacions dels plans no paral·lels en el pla de representació; les rectes que no són paral·leles al pla de projecció

Línia que està a l'alçada dels ulls de qui va observar l'escena real per a representar-la; per tant, és l'alçada a què s'hauria de col·locar l'espectador per a observar correctament la perspectiva. En aquesta línia se situen tots els punts de fuga.

Manera d'identificar el mètode matematicogeomètric creat en el Renaixement per a projectar la realitat tridimensional en una superfície plana. Es va anomenar així per a diferenciar-la de la perspectiva natural.

Suggeriment de profunditat espacial generada mitjançant procediments no geomètrics, sinó pictòrics, és a dir, mitjançant el color, les llums i les ombres i la difusió dels contorns.

Cas particular de la projecció lineal o cònica, en la qual els objectes tridimensionals es col·loquen amb alguna de les seves cares paral·lela en el pla de representació. En aquest cas, el més usual és que totes les línies de fuga corresponguin a plans perpendiculars i, per tant, totes conflueixen en un únic punt de fuga. Històricament, predominen les perspectives centrals amb punt de fuga situat al centre, però també hi ha exemples de punts de fuga laterals.

Es fonamenta en la projecció cònica, en la qual el vèrtex és l'ull de l'observador del qual surten les línies (raigs visius) que arriben fins a l'objecte observat, intersecant en el seu camí el pla de projecció. Pot ser central o obliqua.

Denominació més genèrica del mètode que va aparèixer en el Renaixement. S'anomena així perquè implica l'ordenació geomètrica de la superfície bidimensional del quadre per a convertir-la en una il·lusió tridimensional mitjançant la projecció.

Descripció de la manera com l'ull percep la realitat. Més específicament, Leonardo da Vinci es refereix amb aquestes paraules a la modificació de les mesures en ser observades (per exemple: els objectes semblen disminuir de grandària proporcionalment a la distància des de la qual s'observen).

Cas particular de la projecció lineal o cònica, en el qual cap de les cares dels objectes tridimensionals és paral·lela al pla de representació; per tant, les cares obliqües generen línies que convergeixen en dos punts de fuga.

Superfície plana sobre la qual es duu a terme la representació plana d'un objecte que en realitat és tridimensional.

Tècnica de dibuix per a representar un objecte tridimensional en una superfície plana.

Punt situat en l'infinit, però visible en l'horitzó, en el qual convergeixen les línies de fuga, és a dir, les rectes que no són paral·leles al pla de projecció. Totes les rectes situades en un mateix angle respecte al pla de projecció conflueixen en el mateix punt de fuga.

En l'art d'època moderna, hi ha dos significats associats a aquest terme italià: 1) exercici de dibuix des de diferents punts de vista del cos humà esquematitzat geomètricament, i, 2) pintura de sostres amb simulació il·lusionista d'estructures arquitectòniques que ha d'observar-se des d'un únic punt de vista, generalment central. És possible que les dues accepcions es vinculessin davant de la necessitat de compondre adequadament els variats escorços de figures humanes en els grans espais d'arquitectura il·lusionista.

Efecte d'engany a la vista que es produeix gràcies a l'ús de la perspectiva en la pintura mural, juntament amb altres recursos pictòrics, de manera que, des d'un determinat punt de vista, l'observador percep que el fons es projecta més enllà del mur o del sostre, o que les figures envaeixen l'espai de l'espectador. No només hi ha trompe-l’œil pintats, també es van fer en arquitectura modificant la percepció perspectiva de determinats espais mitjançant l'alteració intencionada de mesures o d'inclinacions dels elements constructius.vel albertià m